• Inici
  • El Camp de Mirra
  • Fent poble
  • Josep Miquel Francés: "La Mare de Déu de Gràcia de Biar, ha sigut fonamental i referent a nivell dels nostres pobles, se la té com a patrona de la Vall"

Josep Miquel Francés: "La Mare de Déu de Gràcia de Biar, ha sigut fonamental i referent a nivell dels nostres pobles, se la té com a patrona de la Vall"

| Eduard Garcia Molina | Fent poble

Josep Miquel Francés Camús

Ens acostem a la vivència religiosa de Josep Miquel Francés Camús (1955), natural del Camp de Mirra, municipi on és cronista, tot i que afincat a Castelló de la Plana des de menut, un fet que no li ha impedit estar tots els anys el dia de Sant Bertomeu al seu poble natal. En l'actualitat, Josep Miquel és prior de la Basílica de Lledó de la capital de la Plana, així com autor de llibres com ara "Historia de la Ermita de Sant Francesc de la Font: XXV aniversario de la inauguración y bendición de las obras de restauración, 1976-2001", editat el 2001 per l'Ajuntament de Castelló de la Plana, "Historia de la Basílica de Lledó" (Universitat Jaume I de Castelló, 1999) o "Lledó, una imatge en el temps" (Diputació de Castelló, 1999, així com col·laborador en obres col·lectives com "El bisbe Climent, Santa María y Castellón" (2011) o "Catàleg de les peces exposades" (2011).

També podeu llegir l'entrevista com a cronista del Camp de Mirra per a "Fent poble".

Per què decideixes fer-te un home de fe?

Jo naisc al Camp de Mirra el 1955, mon pare era llaurador i ací l'agricultura estava molt malament, quan complisc els dos anys ens instal·lem a Castelló, a partir d'ací es pot dir que he fet allí tota la meua vida. Vaig fer els estudis de batxillerat, després vaig estudiar Història de l'Art en la Universitat de València, l'any 1980 em vaig llicenciar. 

Vaig estar treballant posteriorment en la Diputació de Castelló, concretament en el Gabinet del President, com a assessor cultural i alhora de traductor de valencià de l'Ajuntament de Castelló, l'Ajuntament era del PSOE i la Diputació del PP, o en aquells anys de Convergencia Castellonense, un partit de centre-dreta. Després vaig fer Periodisme, em vaig traure el títol i vaig entrar a treballar en Ràdio Nacional uns 14 o 15 anys, però buscava un sentit a la meua vida. De menut havia anat a centres religiosos, a moviments juvenils... però hi ha un moment que estant a València estudiant vaig agafar una hepatitis, i vaig haver d'estar dos o tres mesos gitat al llit convalescent. Quan vaig poder alçar-me vaig pensar "me n'he d'anar tan llarg com puga", i juntament amb un company que és Manuel Villareal Casalta, que de fet era poeta i va ser l'autor del pregó del Tractat i que ja va morir, li vaig proposar viatjar i anar a Síria i Jordània. 

I per què dic açò? perquè ací va ser on jo vaig trobar la meua vocació, després d'estar dos o tres mesos sense activitat per la malaltia... el món continuava i jo estava pràcticament sense fer res, paralitzat, em va fer reflexionar i les conviccions religioses van començar a "funcionar", perquè mentre estava a València he de dir que d'alguna manera les havia abandonades.

Passàvem moltes hores en l'autobús, vam estar en el desert de Wadi Rum, on es va gravar "Lawrence de Arabia", eren moltes hores... em vaig emportar l'Evangeli i anava llegint-lo. Al tornar del viatge va ser quan em vaig proposar ingressar al seminari, ja als 35 anys, i m'ordene a Castelló 5 anys després -amb quaranta anys-, quan tots tenen la crisi dels quaranta jo m'ordene de capellà. Deixe Ràdio Nacional també. De fet el director general era Jordi García Candau, que era de Vila-real, tenia molta relació amb ell i li vaig dir que volia deixar-me la ràdio, cal dir que teníem molta relació, però ell em va dir que etava boig, tot i això em va proposar fer mitja jornada per tindre uns ingressos i no haver de dependre de la meua família, de les huit a les onze del matí treballava i després anava al seminari.

Diguem que et va vindre tard la vocació...

També em va fer molt de bé una estampa, ja veus com són les coses, com crec en la Providència he de dir-ho. Matilde Salvador, la gran compositora, va estar en el Camp de Mirra varies voltes, és la que composa també la marxa inicial del Tractat, i ella venia molt a gust. I em va dir, "Josep Miquel tu que eres un poc beatet, m'he trobat una estampa amb el Crist dels estudiants", i me la va donar. Era un fragment de les Confessions de Sant Agustí amb un text preciós, em va capitombar.

Quina ha sigut la teua relació amb el teu poble?

He vingut sempre que he pogut, han hi hagut anys o temporades que he vingut sols una volta a l'any, he sigut molt "rodador" i quan me'n podia anar era en agost. No he faltat mai al dia de Sant Bertomeu, tinc 66 anys, i el dia 24 d'agost no he faltat mai, sempre he estat al Camp durant tota la meua vida. He estat més o menys vinculat. També en temps de l'alcalde Ramón Salvador pels estudis que tenia com a llicenciat en Història em va dir de ser cronista, tot i que no recorde l'any, però ho vaig compaginar amb el càrrec de cronista, que també vaig tindre, del Patronat del Tractat d'Almiçra.

No he perdut mai la vinculació amb el poble, també amb la parròquia, quan s'ha fet algun esdeveniment important, col·laborant, quan es va restaurar el temple vaig estar molt pendent també, aportant econòmicament... ara ja estic jubilat i estic passant una temporada i passaré grans temporades de l'any ací al Camp de Mirra.

075

També has tingut la teua vinculació amb el Tractat i les festes del poble.

Sí, hi ha moments i èpoques, moltes voltes el dia després de Sant Bertomeu a la millor me n'anava de viatge perquè quadraven així les dates...

Penses que el paper de l'Església dista molt en els pobles menuts en relació a les ciutats?

Puc parlar-te de l'experiència dels santuaris, he participat sempre en els Encontres Nacionals de rectors de santuaris, també en els Encontres Internacionals que s'han fet en Roma, on estàs en companyia amb els rectors dels principals santuaris de l'Església Catòlica al món. A les ciutats grans el que concita les visites i la devoció de la gent, l'estima de la gent, són en els santuaris. Ací podem parlar a nivell comarcal del santuari de la Mare de Déu d'Agres, que té un paper fonamental per a la devoció dels pobles de la comarca. També històricament la Mare de Déu de Gràcia de Biar, ha sigut fonamental i referent a nivell dels nostres pobles, se la té com a patrona de la Vall, és una devoció molt antiga.

Les dues devocions més antigues de tota la Vall són la Mare de Déu de Gràcia i Sant Bertomeu, de la Vall d'Almiçra, ja en 1492 en temps del Descobriment d'Amèrica, en el Puig d'Almiçra ja hi havia una ermita dedicada a Sant Bertomeu i venien de Biar a fer-li la festa, però al mateix temps ja estava la Mare de Déu de Gràcia, per tant són dos devocions medievals antiquíssimes, després vingueren ja en el segle XIX les devocions a la Mare de Déu del Carme i la Divina Aurora, a la Canyada i Beneixama respectivament. Per això en la parròquia del Camp de Mirra, al Salse i en altres llocs, dalt del retaule està la Mare de Déu de Gràcia, també hi ha altres advocacions a les què la gent li té afecte, com és Las Virtudes de Villena, que queda a l'altre costat de la comarca.

Portes 11 anys com a prior de la Basílica de la Nostra Senyora del Lledó de Castelló, què significa ser prior?

Les Basíliques són temples que tenen una significació especial, perquè tenen una gran antiguitat, són centres de peregrinació, tenen un culte especial, perquè seria com la Mare de Déu del Castell d'Agres. L'advocació del Lledó és del segle XIV, és antiquíssima, este és el quart santuari que hi ha construït sobre el mateix lloc. Per la basílica poden passar centenars de persones entre setmana i els caps de setmana mil persones, es fan 200 bodes a l'any, és un lloc de molta activitat pastoral i cultural. Els temples que tenen eixa vida religiosa tenen un reconeixement que fa Roma, la Santa Seu, es dignifica amb el títol de basílica. A València està la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, a la província d'Alacant la basílica de Santa Maria d'Elx, on es fa "El Misteri". 

La parròquia és la cèdula bàsica dels pobles, després tenim els santuaris, a continuació els temples i les esglésies, que tenen la dignitat de basíliques, altres són catedrals, però de catedrals només hi ha una en cada Diòcesi, perquè és la Càtedra, la seu del bisbe.

I les Cocatedrals?

És quan a una Diòcesi hi ha dues seus, no és única, el bisbe té Càtedra en dues Seus. Per exemple a Castelló està Sogorb, que és la diòcesi antiga, i Castelló des dels anys 60. A Alacant està l'antiga, Oriola, i dels anys 60 la d'Alacant, que es replanteja la Diòcesi i Biar passa a formar part d'Alacant quan sempre havia sigut de València. Té els mateixos drets que la catedral, estan compartits.

Com s'acaba de prior? Disculpa la comparació però diguem que un "puja" en l'escalafó?

No, en l'Església no hi ha escalafons, hi ha bisbes, que són els responsables de la Pastoral, i sacerdots, i després els religiosos i religioses. A partir d'ací hi ha funcions, per tant pots ser rector de la parròquia i prior de la Basílica, però no és per ser més o menys. No és que faça mèrits, quan hi ha canvis te'n vas de retor a una parròquia, no hi ha degradació, hi ha funcions i treballs pastorals concrets.

056

Has parlat de la teua jubilació, els retors es jubilen?

Nosaltres no ens jubilem, podem estar en actiu mentre tinguem salut i capacitats, el que passa que quan compleixes els 65 anys et jubiles civilment. Qui et paga és la Seguretat Social, a partir d'ací no depens econòmicament de la Diòcesi, per exemple si vols continuar treballant, com ara Pepe Limorti, pots fer-ho. Tens més llibertat per a reorientar la teua vida, jo he fet 25 anys de capellà, els vaig celebrar ací al Camp de Mirra, no els vaig poder celebrar a Castelló per la pandèmia. El calze, i la casulla que em vaig fer per la meua missa dels 25 anys estan ací perquè va ser l'únic lloc on ho vaig poder celebrar.

Enguany faré 26 anys, allà a Castelló als 25 anys vas a estudiar a Roma una temporada, jo vaig fer allà la carrera de Teologia Moral, un any a Madrid, en els Redentoristes, a l'Institut Superior de Ciències Morals de Madrid i el segon any en la Universitat Lateranense de Roma. Vaig estar al Col·legi espanyol, quan un fa els 25 anys de capellà, "de regal" pot estar allà una temporada on té moltes opcions segons el que li interesse, Roma dóna per a molt, tot i que ara no es pot anar per la pandèmia [l'entrevista es va realitzar en gener, quan els casos de Covid eren més preocupants].

Ara també em prendré un temps i acabaré la Tesi doctoral que estic fent sobre la història de la Diòcesi, però estic molt a gust al Camp de Mirra. Estic transcrivint totes les actes des del 1836 després de la independència de Campo-Cañada de Beneixama, i la documentació està ací, pràcticament tota al Camp de Mirra i sense investigar, estan apareixent moltes coses.

Tornaràs a establir-te al Camp?

Passaré moltes temporades ací, he estat un mes, he de tornar a Castelló perquè tinc ma casa i tinc coses i obligacions allà, no establir-me definitivament perquè allà tinc els amics i la família, els meus germans, però quan trobe oportú puc incorporar-me a activitats pastorals. No ho he pensat però puc demanar la incardinació a la Diòcesi de València, el meu bisbe hauria d'excardinar-me, ja no tindria cap vinculació amb la Diòcesi de Sogorb-Castelló però hauria d'incardinar-me, hauria d'acollir-me la Diòcesi de València, i estar ací, podria estar en la Canyà de retor o Banyeres, Bocairent... Biar o Villena ja no [riu].

L'article té 48 lectures

(Aquests continguts es publiquen gràcies al suport dels nostres anunciants, i als subscriptors i subscriptores, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè la Vall Digital continue amb el seu treball diari. Si podeu contribuir fent-vos subscriptors/es per una xicoteta quota de 3 € al mes a fer de la Vall Digital un mitjà encara més independent i de més qualitat, vos demanem que ho feu en aquesta pàgina).