Era un fred matí de febrer. Em trobava davant de l’espill, rentant-me les dents quan em vaig haver d’enfrontar a eixe enemic que, com tots els matins, apareixia a l’altre costat de l’espill, reafirmant-me que jo no era jo realment, almenys en aparença. Em repetia que em trobava tancada en una gàbia humana de la qual desitjava desfer-me. Però la societat no em deia el mateix. Havia d’actuar d’acord amb el meu sexe biològic perquè “el que Déu ha posat no pot canviar-ho ningú”, i a més “has de comportar-te com un home”. Fou just llavors quan aquell trist, apàtic i reprimit embolcall de Marc va decidir desenrotllar-se i deixar pas al decidit, alegre i dolç caramel d’Aina. I l’enemic de l’espill mai no va tornar a aparèixer.

UNA VIDA MENYS, Pablo Alcaraz

Aquell xiquet d'apenes divuit mesos ja va véncer la mort. Un desmai de cinc minuts sense explicació mèdica aparent, cap signe de respiració, cap batec del cor, cap manera de poder contar com aquell petit li va escopir al rostre a aquella que se'l volia emportar. Una resurrecció miraculosa amb la mateixa incoherència que l'esvaniment...

- Mare, tinc por! - és l'únic que hi va poder eixir per la meua petita boca mentre corria agafada de la seua mà. Érem enmig d'una multitud que també corria. Però, quan dic córrer no em referisc a eixe córrer a què hi estem acostumats. No! Era un córrer de fugida, cap a enlloc, sense rumb... Mare i filla volíem deixar enrere els perills, les inseguretats, la por; fins i tot, la nostra llar. Amb el propòsit de desfer-nos de tot allò que ens havia envoltat aquests últims anys, la nostra pròpia vida, on ja no hi pertanyíem.

És una nit freda i obscura. Hi va sola caminant pels carrers estrets de la ciutat, amb lleugeresa sense aturar-s'hi ni un segon. Una olor pertorbadora es clava dins de les seues fosses nasals recorrent-li tot el cos, olor peculiar, olor putrefacta, que li recorda quan era al treball de son pare i sospitava que alguna cosa no anava bé. En girar el carrer, s'acosta al contenidor de brossa per tirar un mocador i l'olor s'intensifica, fins a produir-li una sensació de mareig. Una vegada hi deposita el paper, queda gelada en veure-hi prop un cos sense vida. Tenia el coll degollat, una concepció bipartida que separava, per tant, cap i cos, l'expressió facial demostrava una mescla d'angoixa i por amb un cos ple de morats i talls. La sang gotejava pel contenidor caent amb direccionalitat a la vorera i acabant el seu recorregut a la calçada on s'estava formant una bassa. Dedueix que el cos duia allà un parell de dies a causa de la forta olor, en acostar-s'hi més, un calfred li recorre tot el cos, deixant-la sense respiració.

Aquella nit definitivament no vaig poder més. L’angoixa, la tristesa i la por acabaren amb mi. Després de tres anys de dolor profund no vaig poder resistir de cap manera, em vaig enfonsar en les profunditats de la meua ment per a no tornar mai més. Tot es va acabar, i amb tot, jo. Vaig posar la clau al pany evitant qualsevol classe de soroll, per mínim que fóra. No volia alertar la bèstia. Sí, mon pare. Cada vegada que entrava a casa una mena de sentiments depressius em mullaven com la pluja mulla els carrers. Quan ho vaig aconseguir em vaig dirigir cap a la meua habitació escales amunt i vaig deixar les sabates de tacó que em va regalar la meua mare dos mesos abans de morir sobre la catifa. Era de les poques coses que em quedaven d’ella. Va ser entrar al llit, girar la cara cent huitanta graus i trobar-me'l ansiós de plaer. No vaig poder escapar. Una vegada més ell i el meu germà van fer amb mi el que van voler, deixant-me tota mena de blaüres i marques al llarg de l’esquena -ara mateix us estareu preguntant per què no vaig rebre ajuda o com la resta de persones no van ser capaces d’adonar-se’n pel que estava passant. Doncs resulta que sóc més que bona actriu i una experta en ocultar estats d’ànim-.

Treballe com a assassina. Ho he anat aprenent de mon pare des que tenia set anys. La meua primera víctima va ser ma mare i, des d’aleshores, la meua carrera com a assassina ha anat creixent en èxits. Tot li ho he d’agrair al meu progenitor. Ell em va instruir a l’hora de fer servir un ganivet, de trobar el punt de pressió exacte per estrangular una persona i d’apuntar amb una pistola. 

JSN Epic is designed by JoomlaShine.com