Alguna vegada us heu atrevit a anar i veure les falles de València? Ací, la meua recomanació: no ho féu a menys que estigueu ben preparats per al que us trobareu.

El passat dijous 14 de març, l'alumnat de 2n de Batxillerat d'Història de l'Art i de 1r de FPB de l'IES Biar, acompanyat dels seus respectius professors d'Història, realitzà una visita a l'emblemàtica ciutat de València per a gaudir dels seus principals centres d'atracció turística.

L’home de gris jeia tranquil en la seua butaca, aquella butaca que ja s’havia dit un milió de voltes que calia canviar, però, que després de setze anys ocupant el mateix racó, ja era tant part d’ell com la seua pròpia casa. Potser no ho feia perquè aquella pell gastada i descolorida, que seguia fent el seu treball a dures penes li recordava a ell mateix, desgastat per un treball monòton que justament havia abandonat el dia anterior.

És una nit freda i obscura. Hi va sola caminant pels carrers estrets de la ciutat, amb lleugeresa sense aturar-s'hi ni un segon. Una olor pertorbadora es clava dins de les seues fosses nasals recorrent-li tot el cos, olor peculiar, olor putrefacta, que li recorda quan era al treball de son pare i sospitava que alguna cosa no anava bé. En girar el carrer, s'acosta al contenidor de brossa per tirar un mocador i l'olor s'intensifica, fins a produir-li una sensació de mareig. Una vegada hi deposita el paper, queda gelada en veure-hi prop un cos sense vida. Tenia el coll degollat, una concepció bipartida que separava, per tant, cap i cos, l'expressió facial demostrava una mescla d'angoixa i por amb un cos ple de morats i talls. La sang gotejava pel contenidor caent amb direccionalitat a la vorera i acabant el seu recorregut a la calçada on s'estava formant una bassa. Dedueix que el cos duia allà un parell de dies a causa de la forta olor, en acostar-s'hi més, un calfred li recorre tot el cos, deixant-la sense respiració.

La teoria del caos explica que el resultat de quelcom depén de distintes variables i que és impossible de predir. Es podria dir, que en aquest cas, el caos és el que nosaltres vam provocar en uns mesos indefinits, les variables som tu i jo i el resultat, és l’odi o la indiferència que ens tenim mútuament. En definitiva, ens hem convertit en un tòpic molt conegut: de l’amor a l’odi només hi ha un pas.

Aquella nit definitivament no vaig poder més. L’angoixa, la tristesa i la por acabaren amb mi. Després de tres anys de dolor profund no vaig poder resistir de cap manera, em vaig enfonsar en les profunditats de la meua ment per a no tornar mai més. Tot es va acabar, i amb tot, jo. Vaig posar la clau al pany evitant qualsevol classe de soroll, per mínim que fóra. No volia alertar la bèstia. Sí, mon pare. Cada vegada que entrava a casa una mena de sentiments depressius em mullaven com la pluja mulla els carrers. Quan ho vaig aconseguir em vaig dirigir cap a la meua habitació escales amunt i vaig deixar les sabates de tacó que em va regalar la meua mare dos mesos abans de morir sobre la catifa. Era de les poques coses que em quedaven d’ella. Va ser entrar al llit, girar la cara cent huitanta graus i trobar-me'l ansiós de plaer. No vaig poder escapar. Una vegada més ell i el meu germà van fer amb mi el que van voler, deixant-me tota mena de blaüres i marques al llarg de l’esquena -ara mateix us estareu preguntant per què no vaig rebre ajuda o com la resta de persones no van ser capaces d’adonar-se’n pel que estava passant. Doncs resulta que sóc més que bona actriu i una experta en ocultar estats d’ànim-.

[IES Digital] "TEMPS", per Antonio Burca

Recull de relats breus «Ser de segon de Bat».

JSN Epic is designed by JoomlaShine.com